Hi havia una vegada, quan la gent entrava i sortia per les finestres, mirava a través de les portes, quan els barrufets eren roses perquè el blau era verd i el verd, groc,… Ai, no! M’equivocava de conte!
Diu així: Un dia 24 d’abril després d’una dura jornada de diada de Sant Jordi, la mare es disposava anar a treballar, ella sempre anava caminant cap a la feina tot i la seva grossa panxa de nou mesos d’embaràs. Amb tots aquests mesos, jo era a dins, calentona i reposava tranquil·la; però aquell dia tenia ganes de veure el món. S’àvia, havia vingut algunes vegades a veure’ns a la mare i a mi quan encara érem l’una dins l’altra i deia que les coses havien canviat… jo no sabia quant havien canviat, però sí que en volia veure el canvi i… plof! Ja era fora!
Vaig néixer en un hospital, on la tecnologia és a punt per a qualsevol situació i aquell dia no podia ser menys. Crec que aquell dia va ésser la primera vegada que des de fora prenia contacte amb la tecnologia. Tec-no-lo-gi-a, ufff, quina paraula.
A partir d’aleshores sempre hi ha estat present. De petita, a casa, amb els principals electrodomèstics i la televisió. A l’escola, amb els diferents estris didàctics i materials escolars. Pel carrer, amb tota la pila de senyals del codi de circulació i au, també, a l’hora de comprar que no hi falti.
Amb tot això, els anys anaven passant i tot i que pels ésser vius sembla que aquests pesin a mida que un es fa gran, per a les tecnologies tots aquests anys les fa rejovenir.
Recordo quan el pare podia treballar que escrivia els documents en una màquina d’escriure, però poc a poc, es va anar incorporan l’ordinador i ja va ésser més pràctic tot i que a l’hora d’imprimir s’hi passava estona col·locant i recol·locant el paper a una impresora grossa i lletja que ocupava mitja saleta de treball.
Potser els telèfons mòbils ja existien però el dia que en vam tenir un entre la família pesava un quintà i tenia el tamany d’una bota esportiva de jugador de bàsquet. Qualsevol diria que allò servia per poder telefonar des de fora de casa si és que per poder-lo transportar, al mal anomenat telèfon mòbil, calia anar al gimnàs a fer peses i comprar-se una furgoneta. Aleshores a la família vam passar d’ésser cinc membres a ser-ne sis, és clar, comptant el mòbil.
Però d’això ja fa uns quants anys i les coses han anat a millor; ara, podem comptar amb les tecnologies per a fer-nos una vida més fàcil i més duradera, tot i que a vegades semblen posar-se d’acord per a fer-nos la punyeta.
Avui dia, la gent no compra amb pessetes, ho fa amb euros. La gent no parla utilitzant les cabines de telèfon, ho fa des del mòbil. La gent no es carteja, xateja. La gent no interpreta mapes, ho fa el GPS. Avui dia… si haguéssim de descriure de quines tecnologies ens abastim avui dia, no acabaríem!
!
